dimecres, 14 de maig del 2014

Feina

Jo també vaig creure que tornar a la feina m'aniria bé.

I al novembre vaig tornar.

Pensava que havia canviat, i segurament sí que ho fet, però les coses que no m'agradaven de la feina continuaven estant allí.

Em vaig creure que jo ara podria amb tot, seria capaç de passar de moltes coses i fer-ne d'altres. 

I em vaig equivocar.

No sé ni com explicar-ho, però ha estat molt difícil per a mi.

M'he sentit desubicada, angoixada, trista, i atrapada. 

I molt recolçada i esperada pels meus companys.

Jo m'he preparat i informat per a tot durant aquests dos anys; efectes secundaris, cremes, pors... però no vaig preveure que em passaria quan tornaria a la feina.

I sí, crec que tornar a la feina em va fer pensar menys amb el càncer però també me'n vaig adonar de la meva fragilitat.

Ara estic a un altre lloc, amb unes condicions de treball diferents.

No em trobo plorant d'amagat al despatx, ni posant-me el termòmetre a les 3 de la matinada per tenir excusa i faltar a la feina. No tinc ganes de matar a ningú, ni de compadir-me de mi mateixa, no tinc angoixa, no sento que em posaré malalta un altre cop, no tinc por d'anar a treballar.

No sento que estic enganyant a ningú quan dic que estic recuperada.

Hi ha situacions personals i laborals que fan enmalaltir, i quan un ja s'hi veu, ha de sortir corrent.










dijous, 30 de maig del 2013

28 sessions de radioteràpia.

He entrat al vestuari núm 1 avui
m'he despullat com tots els dies
i m'he posat la bata de paper de color blau (d´aquelles que quan te la treus t'enrampa...)
he dit a l'infermer que ploraria
m'han situat a la màquina amb la postura correcta
he girat el cap
he tornat a pensar que els hauria de dir que la placa del sostre per on durt l'aire en pocs dies s'ha posat més negra...
la maquineta ha fet la seva feina
ha pitat tres cops seguits i he sentit com la infermera obria la porta
he tornat el meu cap al lloc
i he començat a plorar!

Així ha estat la meva 28ena sessió de radioteràpia.

28 dies que són quasi 7 setmanes
cansament sel·lectiu
crema i crema i més crema
i al final m'he cremat
i una altra crema
i ja tinc el tercer tractament fet
i ningú em guanya a mamella morena!

L'Ainara Trigueros al seu blog explica perfectament què és això de la radiotèrapia. 

Estic cansada de sentir-me malalta sense estar-ho, de tenir por, de relacionar qualsevol cosa amb malaltia, de queixar-me, de fer el pena, estic cansada dels tractaments, de fer patir a la família, de que la pesada de la mútua em truqui i em doni consells, i sobretot d'anar a buscar la baixa cada divendres a l'ambulatori, això em supera d'una manera!!!!!!

L'altre dia vaig llegir un doctor que opinava que moltes de les dones que havien passat per un càncer de mama com jo,  els costava molt deixar de sentir-se com a malaltes de càncer quan ja no ho eren, i crec que a mi em passa una mica això.

És difícil oblidar-se del càncer quan estàs just acabant els tractaments més durs i et diuen que has de prendre unes pastilles durant 5 anys, cada dia a la mateixa hora (millor no us explico els efectes secundaris...), que durant dos anys cada 28 dies et punxaran a la panxa per eliminar-te la regla i entraràs de ple a la menopausa amb 35 anys, que tindràs visita amb l'oncòleg cada tres mesos durant dos anys (i després cada quatre mesos! oh! quin descans....), també et visitarà el ginecòleg cada tres mesos, un cop l'any et faran les "proves", el radiòleg també clar... i no sé si em donaran també hora per visitar als ovulets congelats o què! 

Ahhhhhhhhhhhhh!!!!!!! Encara es fa cua a l'ambulatori per demanar receptes? No sé com va jo això, que mai he estat malalta! 

Jo era de les que deien que a mi em controlessin quant més millor però ara penso que em fa una peresa increible... i encara sort que a la privada les visites són a la tarda perque si hagués de recuperar les hores a la feina no sé com ho faria!

Avui una amiga m'ha fet pensar amb una cosa.

Crec que el càncer no m'ha fet cambiar tant com jo em pensava, que he après coses sí, però no sé si tant. 

L'enamorament passa i queda l'amor, o arriba el desamor, doncs potser seria una mica com això.

O potser és que torno a ser la mateixa Marta que era abans, una mica tunejada per dins i per fora, però la mateixa, i potser això és bo.

El que sí he necessitat amb urgència és una agenda, i ja la tinc, i el primer que apuntaré és "Fes el possible per no sentir-te malalta, oblida la por, no et queixis tant pesada, viu i aprofita tot el que tens petarda!!!!"

Per cert, no sabeu el difícil que és trobar una agenda ara! Què passa, que la gent no pot començar a organitzar-se o a oblidar les coses al mes de maig? 

I avui és inevitable desitjar-li el millor a una dona que conec i que també l'han operat d'un tumor al pit.

Ànim guapa!

dissabte, 16 de març del 2013

Al sac i ben lligat!


Aquest el missatge que vaig rebre fa uns ides del meu cosí Sergi: "Vinga Marteta que això ja està. Ho tens al sac, només falta que li pegues 2 voltetes amb lo cordell i ja estarà al sac i ben lligat!!!".

Quant una més es va coneixent més coneixes a la gent que tens al teu costat, entens quina relació has establert amb ells, quin vincle t'uneix a aquella persona, com és aquest vincle, que espera de tu i tu d'ella.

Això és fàcil amb les persones amb qui tens una relació més propera o l'has tingut molt intensa encara que ara ho no sigui. Però que pots "esperar" d'una persona amb qui t'uneix un vincle familiar però amb qui fa molts anys que gairebé no comparteixes cap moment per diversos motius?

Sergi és un cosí segon meu, a qui veig a Nadal, festes del poble i el dia del seu casament (per cert, quin casament! Si algú té fotos de Carlos i Rubén a la barca de perxar que me les faci arribar ja! Si vam xalar!).

Gabi, és cosí germà meu,més gran que jo, i amb qui també he compartit moments d'infantesa, anys de veure'ns dos cops l'any i ara una mica més perque Elena té unes cosinetes que vénen a veure a ma iaia cada cop que baixen de Lleida.

Els veig poc, sabem més uns dels altres ara que som pares però no sé quines són les seves aficions, com és el seu dia a dia, m'enteneu?

Doncs quasi cada sessió de quimioteràpia he rebut un missatge seu. Sergi és de Face, Gabi de mòbil. M'han recordat que això s'acabaria i que continués endavant!

La veritat és que no esperava que els seus missatges no fossin només d'un dia i m'ha encantat sentir-los tant aprop tot i la distància que explicava abans.

Gràcies cosins, no sé perquè ho heu fet, no ho esperava però us ho agraeixo tant!

I si dimarts vaig rebre el de Sergi, un dia bans de la meva última quimio, avui, un dia després el de Gabi.

I és que ahir va ser EL DIA DE LA MEVA ÚLTIMA QUIMIO!!!!! Ahir em vaig acomiadar de la meua maquina de la vida, i de molt més.

Dos dies especials, intensos! Us he de dir que no esperava sentir-me tant contenta!!

Potser la cortisona ajuda però aquesta alegria ha sigut inmensa!

Us deixo alguns moments que no oblidaré mai, que quedaran per sempre. 

La foto del Facebook "manipulada pel meu germà! he he he he!!!


Acomiadar-me de la meva mare i filla sabent que era la última sessió! I en tornar sentir com Elena com repetia "mama acabat quimio!".

Anar acompanyada de Rubén i poder compartir un bombonets mentre m'entrava el meu últim xute de vida.



Endolcir la tarda de les meves infermeres amb uns bombonets i un dedicatòria especial que els va emocionar.



Sentir com la màquina de la vida pitava per avisar que la útlima dosi de medicació ja havia entrat al meu cos.


Acomiadar-me de la Montse, la meva infermera especial, amb una abraçada gran, mentre ella em deia que no la fes plorar, i jo la mirava, i serena li vaig donar les gràcies per com m'havien tractat. També vaig aprofitar per dir-li que tornaria però a per netejar el portacat, que jo de quimio la primera i la útlima!

Sentir a les dos lloques de Gaya i Montesó darrera amb llagrimots. Una estona abans s'havien presentat de soprpresa amb un ram de 6 roses, les 6 amigues de sempre, que m'acompanyaven també a cada 
sessió, estessin on estessin. Se'm va passar pel cap que poguessin fer-ho, i ho van fer!


Tornar a casa i abraçar a la meva mare mentre plorava, però amb un plor diferent. T'estimo mama! Ara necessito l'abraçada del papa, Carlos, Esther i la iaia.

Anar a sopar amb Rubén , la seva germana, les meves amigues i els seus marits i brindar amb cava per celebrar que els temuts 6 mesos ja havien passat!



Ahir jo no vaig plorar, ni d'alegria, no volia deixar de veure tot el que em passava, el que es veia i el que es queda a dins.

Avui m'he despertat igual de contenta.

He esmorçat amb la meva mare i hem anat a la farmàcia per dir-li a la Marta, la meva farmaceútica de capçalera, que gràcies per haver-me escoltat durant aquests mesos, pels seus consells i ànims, els d'ella i els de la seva companya Anna. És curiós com hi ha persones que en un moment determinat per una .causa determinada entren a les teves vides, o tu a la d'elles i t'omplen i signifiquen en un flash.


L'abraçada de la Wen i la seva felicitació per haver acabat i portar-ho tant bé, i sense bronca ni res! 6 mesos d'acupuntura, 6 flors diferents, de les que surten un cop l'any i duren poc.


I la meva tribu VTT i les meves oncoloques, tant aprop de mi sempre, cada dia! Sí, hem de celebrar-ho!

I saber, que la Monika, una noia a qui conec però només he vist dues vegades, millora i que se'n sortirà, i que em farà floretes de les que algunes heu rebut, o heu vist a la meva roba.


Ha estat un merda sí, millor del que esperava físicament però no psicològicament .

Ja està. 

Ha picat però cura.

Ara a per la radioteràpia, el penúltim tractament!

Gràcies a tots per tenir-me present, pels missatges rebuts, les trucades, les visites, per pensar amb mi.


Bye bye quimio!!!!!

dijous, 14 de març del 2013

Pensant en verd

Ahir a la nit per primer cop vaig poder parlar amb Rubén de com ell havia viscut aquests mesos de quimioteràpia.

Rubén és un persona reservada, prudent alhora de donar respostes, intiuïtiva i la millor parella que podia trobar per compartir la meva vida.

Després d'una setmana que m'està resultant difícil per diversos motius necessitava aquesta conversa, a la tarda em xutaré la meva última dosi de vida i el tractament més dur s'haurà acabat.

Quan em preguntaveu "i ell com està? I Elena?", no he sabut què dir perque no ho sabia...

Rubén i la meva família m'han permés viure i expressar-me tal i com jo he volgut o he pogut.

No he plorat d'amagat, no m'he fet la valenta o he disimulat un mal dia si aquest era un dia dolent.

No he pogut fer res més que centrar-me en mi.

Vam parlar de molts moments, vam compartir visions de les coses, em va fer adonar de coses que no he d'oblidar, vam plorar (jo ploro normal, Rubén plora "capadins"), ens vam abraçar...

Aquesta conversa la recordarem sempre, sortirà de nou algun dia entre peatges.

Aquesta conversa em permetrà despedir-me avui de la quimio d'una altra manera.

Gràcies Rubén per pensar sempre en verd i sobretot per ajudar-me a fer-ho quan no puc.

T'estimo.

divendres, 22 de febrer del 2013

Jo sumo i vaig al barber

Avui he fet la novena sessió de taxol, de les 12 que tinc programades.

La setmana passada no va ser bona, vaig tenir ofeg, sobretot el dia del tractament, així que tot i que l'analítica estava bé, vaig marxar cap a casa sense el meu xute i amb recepta de cortisona.

Em va fer una ràbia pensar que acabaria una setmana després del que jo esperava... 

Molta, però quan ho penses... què és una setmana després de quasi 8 mesos de festival? 

Doncs no res la veritat, però fa ràbia!

Jo sóc de les que sumo, no resto, perque tot i que la quimio segurament és el pitjor de tots els tractaments, és el que m'acaba de curar, el que em dona tranquilitat, el que m'han aconsellat i pautat els metges.

Les primeres van passar ràpid, quatre.

Aquestes setmanals són dotze, i ja n'he fet 9.

I la novena em permet fer la desena, i del 10 passen a l'11 i el 12 arriba sol i...

Hauré acabat el tractament de quimioteràpia!!!!!

Així que jo sumo les sessions que vaig fent i resto el cabells que em queden a les celles.

Sí... quasi no me'n queden... 

I sí, potser he estat millor del que esperava però us asseguro que 6 mesos es fan molt llargs i que ara hem resulta inevitable pensar si em quedaré "pajarito" després de tanta medicació.
Potser ja ho estic?

És veritat que no m'he convertit amb la nena de l'exorcista (crec...), que he pogut fer una vida prou "normal", però un cop vaig tenir la por controlada el canvi de medicació em va regalar dolor i si un dia s'ajunta tot us podeu imaginar el positiva que pot estar una.

Des de fa unes setmanes però necessito ajuda permanent, això vol dir que la meva mare i la meva sogra estan aquí a casa amb nosaltres, fan torns diriem. Sempre està una o l'altra, ja que amb Elena és indispensable. 

Jo puc estar al llit si ho necessito i elles es fan càrrec de tot i us asseguro que sense aquesta ajuda no sé que hauriem fet.

Avui, per celebrar la novena m'he animat anar a tallar-me el cabell.

Sí, com ho sentiu. Tenia el clatell de la Pantoja, i unes patilles! Així que m'he presentat al barber de Rubén i li he dit que em fes un apanyo! i amb tissores i tot que me l'ha tallat!

Com sempre l'he portat curt, jo em veig força cabell i ja passo de portar barret (la meva especialitat) dins dels llocs.

Aquest setmana espero trobar-me millor gràcies a la cortisona, almenys el cap de setmana, que baixem al poble, volem que ens toqui una mica l'aire!

Us diria que vaig a dormir però la cortisona em provoca insomni (i una gana... estic tant rodoneta...) i els fogots menopaúsics nocturns no ajuden gaire. 
Amb ma mare

Avui la novena

Semblo aquell emoticono de careta rodoneta i galtes vermelles
Hi ha molts comentaris en relació a la quimio que no m'agraden, sobretot aquells que intenten treure ferro.


Aquesta tarda l'administrativa de l'hospital m'ha dit que pensava que ja havia acabat el tractament que em veia molt bona cara i que s'ha quedat estranyada quan li he dit que anava a l'hospital de dia a xutar-me. I mireu, això a mi m'ajuda, com també que em no em diguin que la quimio ara quasi no és res, o que 6 mesos passen molt ràpid o altres coses que es diuen quan no es sap que dir...

Jo prefereixo un "vaja merda" que copets a l'esquena però entenc que molts cops és difícil saber què s'ha de dir.

I es que a vegades no cal dir res, les mirades d'ànim arriben molt més que segons quines paraules.

L'altre dia vaig descobrir el veritable sentit d'una frase que sempre he evitat perquè no m'agradava, per com s'ha fet servir, la veia massa feta o potser tampoc la sentia de veritat. Aquesta frase es "t'acompanyo en el sentiment".

Ara li trobo tot el sentit el món i reivindico que s'utilitzi, i no solament quan algú ha mort, si no quan algú pateix, sigui el patiment que sigui, i sobretot quan es senti de veritat.


No sé que us sembla?

dimarts, 12 de febrer del 2013

2 anyets

Avui la nostra xiqueta fa dos anys, la meua princesa, el meu monstre petit.

Elena és una xiqueta carinyosa, alegre, tossuda, menjadora, rossa.

Elena és una nena estimada pel seu pare i per mi, i per tota la família.

Elena té uns pares que han viscut la maternitat i paternitat d'una manera tranquil·la, amb confiança i amb equilibri.

Elena té uns pares que confiem amb ells mateixos, i que són conscients que també s'equivocaran.

Elena té el millor pare que podia tenir.

Elena va contenta a la seva escola.

Elena em veu igual amb cabell, amb barret o sense.

Elena no recordarà que el dia del seu segon aniversari la seva mare no es trobava bé i que ja estava a punt d'acabar la quimio. Ni que les tardes, als seus dos anys, no les passava al parc si no a casa.

Elena sentirà que la seva mare no ha perdut els nervis gràcies al seu pare.

Elena sap que el seu pare i la seva mare sempre estan.

Elena sentirà sempre propera a la família que té a més de 200 quilòmetres.

Elena és feliç perquè nosaltres també ho som.

I tot això no és gràcies a la sort, ni a la malaltia que ha canviat moltes coses...

És gràcies a nosaltres i a ella i per això avui ens felicitem!!!

Ens estimem i ens desitgem el millor!


dimecres, 23 de gener del 2013

Psicoterapia

Cap al l'any 2008, i per diversos motius, principalment per la meva feina, em vaig decidir a iniciar un tractament psicològic.

Treballo en el camp de la salut mental i tot el que he après sobre la salut mental ho he fet un cop vaig començar a l'empresa on fa 9 anys que treballo.

Per què vaig començar un tractament psicològic? 

Per curiositat, volia saber que era allò que feien els meus companys psicòlegs, volia entendre-ho i viure-ho, volia coneixe'm i reconeixe'm i pensar sobre algunes coses. En aquell moment aquestes "coses" estaven molt centrades amb la feina, i amb aquesta excusa em vaig decidir a trucar a qui és la meva terapeuta, Rosa.

A mi no em passava res preocupant, no estava més malament que qualsevol, podia no haver anat.

A la primera visita no vaig poder fer res més que plorar, i plorar, i entre plors dir que no sabia perquè plorava, i dir que no em passava res, però clar, si no em passés res no ploraria... 

Aquell dia ja vaig veure que sí, que d'aquell ratet jo en podia treure moltes coses.

El primer dia ja ho havia fet! Havia vist que no sabia què em passava però que tenia aquella estona amb la terapeuta per a que m'ajudés a pensar-hi. Fer-ho sola és difícil, per això estan els psicòlegs, per això estudien i es formen durant anys, per això són professionals i no una altra cosa.

Jo vaig explicar a la meva família i amics que havia començat a fer tractament.

Sé que molts pensaveu que jo no ho necessitava ("Tu? Però si estàs bé?"), que potser estava malament però no ho havieu vist o jo havia callat, altres que ja era hora! Vaig rebre també silencis.

Podria no haver anat però ho vaig fer, durant dos anys i sempre dic que ha estat una de les millor coses que he fet mai. Per això sí que m'he felicitat, jo he viscut millor amb mi mateixa durant i després del tractament.

Vaig anar-hi dos anys, un cop per setmana, al divà. Un esforç, sí, però cada dia la motxilleta de coses dolentes que tots portem (embolics, culpes, merdes pròpies i dels altres, etc) era menys i els "meus embolics" eren menys i menys embolicats.

No em va canviar la vida no! Però vaig descobrir tantes coses que em van ajudar a viure més tranquil·la. Et vas entrenant, coneixent i resolent tu sola coses que no sabies ni que existien però que estaven i et feien mal.

Algun dies, de camí, em possava a pensar sobre alguna cosa i abans d'arribar ja la tenia resolta, ja era capaç de veure que havia passat amb allò concret, i aquell ratet l'aprofitava per a una altra cosa. 

Altres tenia la sensació que no m'havia servit per a res i dies després "bualà" "ara ho he entès!!!".

Rosa ha estat la meva entrenadora personal i quan vaig deixar d'anar ho vaig fer contenta i sabent que si algún dia ho necessitava per alguna cosa que em fes patir hi tornaria.

I dies deprés de la biopsia, la vaig trucar per demanar-li una hora, no podia amb l'angoixa i ella em podia ajudar, necessitava l'ajuda d'un professional.

Abans del diagnòstic vaig tenir la visita i em va dir que havia entès que ja tenia el diagnòstic i que era càncer. Jo no recordo que li vaig dir per telèfon però imagineu l'angoixa que vaig transmetre per a que ella entengués que jo tenia càncer de mama quan encara no tenia el resultat.

Aquesta visita va ser diferent a la del 2008, el motiu concret era el càncer (ja us dic que jo ja veia que la cosa aniria malament...). Ella em va explicar que havia treballat amb oncologia infantil sobretot, però també d'aldults, i va ser una visita molt concreta, molt centrada amb això i cara a cara.

El càncer era el tema i només podia explicar-li el "parte mèdic" de la setmana. Va arribar a un moment que ja no podia més, o tornava al divà i aparcava el càncer que ja no hi era o els partes mèdics ja no tenien sentit. I vaig tornar al divà i vaig veure que havia tornat als embolics d'abans del 2008 i jo no vull patir, ni l'últim dia! 

Fa uns dies, quasi quatre mesos després de possar-me el port-a-cath, els punts interiors que el meu cos no ha reabsorbit han sortit cap a fora de la ferida. Sí, de cop em vaig notar els fils de pescar que dic jo, enmig de la cicatriu. La cirujana em va dir que millor que surtin si el cos no els pot absorbir, que mentre no s'infecti ni faci mal doncs que surtin! i oli de rosa mosqueta per a suavitzar.

Ara és això el que vull fer.

El càncer continua apareixent a les visites però també altres coses, algunes que hi eren i altres que s'han transformat o són noves, algunes no vull que surtin però acaben fen-t'ho.

Vull que m'ajudi amb aspectes que fins ara he negat una mica per por a patir, a encetar-los i no saber què fer amb ells però ara em sento més capaç.

No sé com hauria passat aquest mesos sense aquest espai de teràpia, ni com ho hauria viscut si abans no hi hagués anat... Sí que ho sé, hauria estat més merda del que ho ha estat!

No us faci por anar al psicòleg, no patiu per patir, si ho feu busqueu sol·lució, no us descuideu aquesta part interna personal tant important i si sentiu que ho necessiteu busqueu un bon professional i comenceu, és una gran aventura!

Avui penso amb aquelles persones que pateixen i que dubten de si necessiten ajuda d'un professional, per animar-les a fer-ho, a deixar de banda la por i la vergonya i intentar viure tranquils com un és o vol ser.

Em felicito per intentar-ho i felicito a Rosa per treballar tan bé.

Allí ploro sense por a preocupar a ningú, no he de fer-me la valenta, allí descobreixo què és el que em passa quan no ho sé, allí no sento que se m'anima, allí ningú em dona consells ni em diu què he de fer...

I la realitat és la que és i quan vaig arribar ahir, plorant ja a la porta d'entrada i vaig veure que l'ascensor no funcionava, la plorera se'm va passar de cop i vaig pensar, o puges o puges, i vaig pujar els 5 pisos caminant.

Vaig arribar ofegada però cada planta que passava m'animava, pensava que m'hauria costat més!